Josep Calassanç

Josep Calassanç i Gastó (Peralta de la Sal 1557 - Roma 1648)

Era el mes de gener de 1592. Anava a salpar del port de Barcelona un vaixell amb destinació Roma S'hi embarcà el sacerdot mossèn Josep Calassanç. Era un home de trenta cinc anys, alt, de presència venerable, amb barba de color castany, cara allargada i blanca, tenia bona presència, vestia la sotana de seda amb elegància. Portava en cartera alguns assumptes del seu bisbat d'Urgell, que pensava resoldre personalment a Roma davant la Santa Seu, però també pensava aconseguir una bona canongia; de totes maneres, en el seu interior hi bullia una inquietud que ni ell s'explicava.

Havia nascut a Peralta de la Sal el 1557, parròquia de l'arxiprestat de Balaguer, bisbat d'Urgell. Va ser l'últim dels vuit fills del matrimoni de Pere Calassanç i Maria Gastó. Era una família benestant; Pere regentava una ferreria i representava el senyor Baró dintre del poble i de la Baronia; amb aquest càrrec de batlle treia bons ingressos dels tributs que cobrava pel senyor. La mare, Maria, procedia d'una família tradicional del poble i aportà terres i cases a la nova llar. La família educà cristianament els fills. A la parròquia el petit hi aprengué el catecisme. Josep cursà les primeres lletres a l'escola del poble. Era un noi eixerit i cap de colla. A Estadilla hi estudià la gramàtica llatina i la retòrica. Manifestà la voluntat de ser sacerdot.
A l'Estudi General o Universitat de Lleida hi estudià la filosofia, i el dret. Començà la teologia a València, la continuà a Alcalá de Henares i acabà els dos últims anys
novament a Lleida. 
Peralta de la Sal

 Restes del palau episcopal de Sanaüja

Els dos germans varons que el precedien, moriren abans de 1580, de manera que el pare el volgué nomenar hereu universal, la qual cosa comportava que havia de deixar els estudis eclesiàstics i dedicar-se a l'hisenda familiar. Josep ho rebutjà i forçà el pare a admetre que accedís al sacerdoci. Va ser ordenat sacerdot el 17 de desembre de 1583 a Sanaüja; era batxiller en teologia per l'Estudi General de Lleida i després es doctorà en teologia.
Passà dos anys al costat del bisbe de Barbastre. Es va moure, sense formar-ne part, per Montsó durant les Corts dels estats de la Corona d'Aragó que presidí el rei Felip II.
Acompanyà el bisbe electe de Lleida en la visita apostòlica al monestir de Montserrat. 
Després de la mort del seu pare, mossèn Josep s'incorporà al seu bisbat d'Urgell. Va ser secretari del capítol de canonges i mestre de cerimònies de la catedral de la Seu. Fou nomenat rector, sense obligació de residència, de les parròquies de Claverol i d'Hortoneda de la Conca.

Serví el bisbe Andreu Capella primer com a familiar i majordom, després acceptant el càrrec d'arxiprest de Tremp; també va ser visitador, procurador i reformador dels arxiprestats de Tremp, Sort, Tírvia i Cardós. 

El viatge per mar de 1592 cap a Roma l'imaginava com un adéu fins aviat. Tot allunyant-se de Barcelona, aquella terra que es feia més i més petita, li venien a la memòria persones amb qui esperava retrobar-se i esdeveniments que l'havien ajudat a madurar.
El viatge, però, no va tenir retorn. Aquell mossèn Josep Calassanç restà tota la vida a Roma. Es convertí en el P. Josep de la Mare de Déu, fundador i general de l'orde de l'Escola Pia. Emprengué nova vida, descobrí una nova manera de servir Déu, com ell mateix digué.
En arribar a Roma trobà qui l'esperava i aviat entrà a casa del cardenal Marco Antonio Colonna, una de les principals personalitats de la ciutat amb moltes vinculacions i negocis en la Corona d'Aragó. 
S'inscriví en Confraries romanes que intentaven atendre i apaivagar la misèria i manca de salut de moltes famílies. El Trastévere era un dels barris més marginats. Calassanç visità famílies, topà amb nois de carrer sense objectiu en la vida que la malgastaven en baralles i el joc.Hi havia escoles en cada barri, però els mestres patien un sou miserable de manera que cobraven un plus dels alumnes. Calassanç els demanà que admetessin més pobres, sol·licità de l'ajuntament que apugés el sou dels mestres, buscà que els jesuïtes o els dominics es fessin càrrec d'aquella mainada abandonada. Ningú l'atengué. 
 Palau episcopla de la Seu d'Urgell

Acceptà el repte i a la parròquia de Santa Dorotea en el Trastévere hi trobà un bon rector que li cedí l'aula i transformà l'escola parroquial de pagament en gratuïta per a tots. Així, allí hi va néixer l'Escola Pia. Era la tardor de 1597.
 Roma. Casa de Sant Pantaleó
L'escola s'omplí aviat de nois esparracats, mal parlats, sense educació, agressius. 
El 1600 es veié obligat a abandonar Santa Dorotea i passà al centre de Roma; el 1612 comprà la casa de Sant Pantaleó.
Calassanç graduà l'escola segons coneixements, de manera que els nois podien passar de la classe inferior a la superior: era la primera escola graduada de primària. L'ensenyament era en la llengua materna, és a dir, l'italià. Va fer que l'ensenyament primari tingués una valor en sí mateix: la lectura servia per llegir cartes i l'escriptura per a redactar-les. Hi afegí l'aritmètica comercial, matèria molt útil per a tots els que anaven després a aprendre un ofici. Amb aquests coneixements qualsevol noi era capaç aleshores de fer un pressupost, entendre el canvi de moneda o passar d'un sistema de mesures a un altre. Els artesans que havien après aritmètica a l'Escola Pia eren capaços de portar-se la pròpia comptabilitat, no necessitaven de procuradors que més d'una vegada els estafessin. 

Entre aquella mainada d'espellifats hi havia talents en brut. Calassanç creia que era indispensable polir-los i aprofitar-los en bé de la societat. Per això no s'acontentà amb la primària a les seves escoles. Volia que també s'hi ensenyés el llatí i la retòrica, és a dir, la secundària de l'època. D'aquells nois, més d'un entrà al Col·legi Romà dels jesuïtes o a la Universitat. En sortiren amb títols acadèmics i alguns arribaren lluny.
No hi havia continuïtat en els mestres. Calassanç, a qui els anys anaven pesant, intentà diverses solucions, com cedir l'obra a la Confreria de la Doctrina Cristiana o unir-se amb uns religiosos de Lucca: intents que no prosperaren. El papa Pau V, que tenia en òptima estima aquella obra, creà la Congregació Paulina de l'Escola Pia de la Mare de Déu, és a dir, una institució religiosa amb l'objectiu d'atendre les escoles. Calassanç vestí la sotana el 25 de març de 1617. Finalment aconseguí que el 1622 el papa Gregori XVI transformés l'obra en l'Orde religiós de l'Escola Pia.

 

Escut de l'Escola Pia. Medalla encunyada per Calassanç en record de la primera professió d'escolapis
Calassanç era un home obert a tothom. A les escoles de Santa Dorotea hi acceptà sense escrúpols nens jueus (a prop hi havia el barri jueu amb la gran sinagoga que encara existeix). Oferí a Tommaso Campanella anar a descansar a la casa de Frascati i donar lliçons als joves escolapis estudiants; el mateix Calassanç es desplaçà a Frascati i va mantenir converses amb el frare. Campanella agraït a l'Escola Pia escriví el Llibre apologètic contra els que impugnen l'Escola Pia. Aquest frare dominic havia passat la major part de la seva vida entre les presons de la Inquisició i del regne de Nàpols; era un utòpic (va escriure La Ciutat del Sol), contrari a tota monarquia; es refugià a França on morí. 

 L'escolapi P. Settimi atén Galileu
Guissona. Part de l'edifici construït pel P. Alacchi
El 1630 els escolapis fundaren comunitat i col·legi a Florència. Poc després la pesta envaí la ciutat tal com descriu Manzoni en I promessi sponsi. Els escolapis es varen desviure atenent els empestats. La població estimà sempre els escolapis. Poc després Galileo Galilei va comparèixer per segona vegada davant del Sant Ofici de Roma o Inquisició. Se l'acusà de no haver complert amb l'obligació que se l'hi imposà el 1616 de no escriure més sobre l'heliocentrisme (la terra gira entorn del sol). Se'l condemnà a la reclusió a casa seva (era ja molt vell) a Arcetri, prop de Florència. Calassanç des de Roma instava els seus religiosos de Florència que anessin a casa de Galileo i aprenguessin matemàtiques d'aquell mestre excepcional. Tres se'n beneficiaren força. Un d'ells (Clemente Settimi) el vetllà nit i dia durant els últims dies del matemàtic.
Calassanç envià tres escolapis a Milà a millorar el llatí amb un mestre acreditat com Gasparo Schoppe, filòleg d'origen alemany que s'havia convertit del protestantisme al catolicisme i mai va ser ben vist per l'Església. El P. Apa va escriure més tard, una gramàtica per als alumnes de llat. L'objectiu era fer servir el mètode que permetés l'aprenentatge de qualsevol matèria amb menys temps.
L'Escola Pia aviat es va estendre pels estats que formaven la península italiana i per l'Europa Central.(Bohèmia, Polònia, Hongria); intentà arribà a Catalunya i a Guissona hi queda l'edifici que el P. Mechiore Alacchi hi començà però que amb la Guerra dels Segadors es veié obligat a abandonar. 
L'obra de Calassanç no va caure bé a tothom. Trobà opositors en altes jerarquies de l'Església. Per alguns era una competència, perquè amb la gratuïtat s'emportava els alumnes. Problema social, ja que nois d'origen pobre i humil escalaven llocs de prestigi. Als procuradors que s'havien enriquit a costa dels artesans ignorants, ara els deixaven i es resolien els problemes econòmics ells tots sols. Relació amb personatges condemnats o mal vistos. 

El 1646 l'Escola Pia va ser reduïda per un breu del papa, és a dir, pràcticament quedava suprimida o a extingir en poc temps. Però Calassanç amb noranta anys (li deien amigablement el Sant Vell) no va perdre la confiança en que l'Escola Pia era obra de Déu i per tant no podia desaparèixer. Calassanç morí el 25 d'agost de 1648.
Un nou papa, Alexandre VII, el 1656 restaurà l'Escola Pia. Josep Calassanç va ser beatificat el 1748 i canonitzat el 1767. El Papa Pius XII el 1948 el declarà Patró de totes les Escoles Cristianes e Primària del Món.
La seva obra es troba present l'any 2015i a nou països d'Europa, a quasi tots els d'Amèrica, a sis d'Àfrica, a la Índia, Japó, Filipines, Indonèsia i Viet-Nam. L'ONU ha reconegut el dret de tots els infants a l'educació, com defensà Calassanç.

Joan Florensa i Parés